Eric Hobsbawm, honestedat intel · lectual i capacitat analítica

             

Amb la recent defunció de Eric Hobsbawm, se’ns va un dels historiadors més lúcids i, alhora, compromesos, del segle XX. La seva percepció de les continuïtats i els canvis històrics, l’induïren a delimitar les seqüències històriques de manera coherent, i, així, el segle XX fou un “segle curt” ja que el fa iniciar coincidint amb la Primera Guerra Mundial, el 1914 i finalitzar el 1991 coincidint amb la caiguda de la Unió Soviètica.

 

Eric Hobsbawm             

 La destacada capacitat analítica de Hobsbawm es va desplegar en la seva tetralogia que arrenca en el que va denominar llarg segle XIX treball historiogràfic plasmat en la seva obra publicada el 1962 L'Era de les Revolucions que recull el periple iniciat per la Revolució Francesa (1789) i que queda fronterer amb les revolucions europees de 1848. Continua la seva exposició historiogràfica el 1975 amb l'edició de L'Era del Capitalisme que se situa entre 1848-1875 que és continuada el 1987 amb la publicació de L'Era de l'Imperi que abasta de 1875 a 1914 i culminarà 1994 amb la seva magna obra Història del Segle XX.

Eric Hobsbwam nascut el 1917 a Alexandria (Egipte) de pare anglès i mare austríaca va passar la seva infantesa a Viena traslladant-se a Londres el 1933 en els anys de l'ascens de Hitler al poder. Des primerenca edat va tenir vinculació amb l'esquerra socialista i a Anglaterra va formar part del Partit Comunista Britànic fins a la seva dissolució en els anys noranta. A Cambridge coincideix amb un grup d'historiadors d'orientació marxista com Christopher Hill, Rodney Hilton i John Saville als quals els unia la mateixa militància comunista.

Fidel al marxisme i a d’ideari comunista durant tota la seva existència això no va ser obstacle per mantenir la seva honestedat intel·lectual i el seu agut sentit crític acceptant el fracàs de l'experiència comunista soviètica però mantenint-se fidel a l'ideal marxista.

 

Monument dedicat a Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht obra de l’arquitecte Mies van der Rohe, Berlín 1926

 

Autor de més de vint obres es va caracteritzar per la seva visió de la història "des de baix", la seva lucidesa ve acompanyada per l'obra d'altres historiadors d'inspiració marxista que gaudeixen d'un general reconeixement en l'àmbit de les aportacions historiogràfiques com és el cas de E.P. Thompson o Perry Andersen o el de Josep Fontana, Pierre Vilar o Manuel Tuñón de Lara en l'àmbit de la historiografia peninsular.

Certament, després de la caiguda del sistema soviètic el món contempla com es fractura la política de blocs i s'obre camí un nou esdevenir que ens situa en un món on s’imposa un poder unipolar en mans dels Estats Units de nord-america i on prolifera una nova tipologia conflictiva amb tot un seguit de bel·ligeràncies regionals que contenen una nova reformulació no subjecta a la bipolarització i que pren l’aparença d’ un conflicte de civilitzacions que en realitat amaga una contraposició de poders que lluiten pel control de les matèries primeres, especialment les que fonamenten el desenvolupament capitalista com son el petroli, el gas natural o el materials d’ample utilització a les noves tecnologies i el domini efectiu de les rutes comercials.
 

Emperò les velles confrontacions, com es el cas arab-israelià o les conseqüències de les guerres de Irak i Afganistà així com les anomenades primaveres àrabs, continuen alimentant un marc conflictiu amb el ressorgiment de les afinitats religioses musulmanes que substitueixen en gran manera els moviments nacionalistes de caire progressista que van caracteritzar la postguerra mundial en la bona part de la segona meitat del segle XX en el marc de la confrontació bipolar.
 

Aquestes noves realitats, que posen en entredit el pretès triomf occidental, el profetitzat “fi de l’historia”, es donen dins un context de avenç de la globalització que inclou un perillosíssim i creixent poder dels mercants financers en el marc d’una greu crisi econòmica mundial que reflexa greus desequilibris regionals – especialment a Europa- que imposen una dinàmica sotmesa al guany immediat i, per tant, especulatiu, que posen en evident perill les conquestes del pobles més desenvolupats tant pel que fa a l’anomena’t Estat del Benestar com a l’efectiu gaudiments dels drets democràtics i suposen una amenaça a les minses conquestes igualitàries en un món on la desigualat encara genera amples borses de marginació, fam i malalties que afecten a una bona part de la població mundial.

L’obra d’Eric Hobsbawm, ens convida, doncs, a continuar la reflexió en la necessitat d'interpretar els esdeveniments en un marc històric obert que precisa d'una ingent tasca realitzada des del rigor i l'honestedat intel·lectual per poder servir com eina per reflexionar sobre el futur de la humanitat en aquest segle XXI que ha de mirar el passat no sols per interpretar-lo, sinó també, com eina de transformació que es projecta cap el present per construir un futur millor.

Palma, octubre 2012

Pep Vílchez

+ Informació

 

S'ha mort l'historiador britànic Eric Hobsbawm ( VilaWeb )

                           

Muere Eric Hobsbawm, pensador marxista clave del siglo XX ( EL PAIS )

                                   

                                    .

                                          

                                   

                                   

En la muerte de Santiago Carrillo Solares

La primera vez que vi en persona a Santiago Carrillo fue en octubre de 1975, un mes antes de la muerte del dictador. Con apenas 23 años pasé la frontera francesa para asistir al Pleno Ampliado del Comité Central del PCE que durante tres días estuvo reunido en unos edificios escolares vinculados al PCF en la ciudad francesa de Lisieux. Allí se trató sobre el futuro del movimiento obrero y sindical en España y allí se decidió que los comunistas defenderían en el seno el movimiento sindical la necesidad de optar por la conversión del movimiento socio-político de las Comisiones Obreras hacia una estructura de sindicato, dejando de lado la opción de convocar un congreso sindical constituyente a partir de las estructuras de las organizaciones del antiguo sindicato vertical por entonces, en gran parte, en manos de militantes de CC. OO. La presentación del debate lo realizó Santiago Carrillo quien, junto a otros dirigentes históricos del PCE, ostentaban la presidencia del acto. Ni qué decir que aquellas imágenes han permanecido indemnes desde entonces en mi mente.

Posteriormente, en 1986, asistí, en Madrid, en calidad de miembro del Comité Central del PCE, siendo su secretario general Gerardo Iglesias, durante tres sesiones de tres días consecutivos a los debates que finalizaron con la eufemística auto-exclusión de Santiago Carrillo como miembro del partido. El personaje que se mostró mítico en el período de la confrontación con la dictadura, respaldado por una iniciativa política substancialmente acorde con las necesidades reales del momento, ya sea en la propuesta de Reconciliación Nacional o en lo que se denomino Pacto por la Libertad , fue quien ya entrada la democracia dejaba de manera forzada de militar en el partido cuya imagen estuvo durante décadas indisolublemente vinculada a su figura junto a Dolores Ibárruri "Pasionaria".

El que fuera líder indiscutible del comunismo español había pasado de ser su cabeza visible más aclamada a ser maldecido después de un penoso y lastimoso proceso de enfrentamientos, expulsiones y escisiones que dieron al traste con lo que quedaba de aquel potente Partido Comunista de España, el mismo que había sido capaz de poner en jaque a la dictadura del general Franco y de atesorar un conjunto de militancia donde se agrupaba lo más destacado de la vanguardia sindical y vecinal, estudiantes y profesores universitarios y significados profesionales del arte y la cultura.

Santiago Carrillo, de la Comissió Executiva de les Joventuts Socialistes Unificades, a primera fila d'una manifestació a Madrid el 1936

Hijo del socialista Wenceslao Carrillo, Santiago desarrollo una actividad política precoz al lado de dirigentes históricos del socialismo español como Julián Besteiro o Francisco Largo Caballero. Junto con Fernando Claudín llevó a cabo una de las operaciones políticas más relevantes del período republicano al conseguir la unificación de las Juventudes Socialistas y Comunistas en las J.S.U.

Personaje controvertido, polémico, aclamado y odiado pero sin lugar a dudas elemento clave para entender un largo período de nuestra historia quien desde una indudable tenacidad que, junto a su longeva existencia, facilitó que su vida estuviera permanentemente en el ojo del huracán de la política española durante buena parte del siglo XX adentrándose en el XXI como un avezado observador de la política española.

El testimonio político de Santiago Carrillo, si algo singular acoge es el frustrado intento de trasladar al comunismo ortodoxo hacia una novedosa experiencia: una vía donde la libertad y la democracia se debían mostrar consubstanciales al cambio y la transformación social. En esta línea, conjuntamente con Georges Marchais (PCF) y Enrico Berlinguer (PCI) protagonizó una esperanzadora iniciativa que el tiempo desterró de la política, el eurocomunismo, pero que abrió un fructífero debate que contribuyó de manera destacada a valorizar de manera irreversible los valores de la democracia frente al modelo soviético estéril y autoritario e incapaz de servir como elemento real de transformación de la sociedad.

Audaz hasta el final de sus días, con sus luces y sombras, su contribución a la democracia española es un referente ineludible y solo por ello, pero no tan solo por ello, es merecedor de mi más profundo respeto.

1977. Congrés dels Diputats : Rafael Albertí, Gregori López Raimundo, Dolores Ibárruri, Santiago Carrillo i Ignacio Gallego

Pep Vilchez

Diario de Mallorca

19/09/2012

LA VIDA DE LOS OTROS

                   

El odio u aversión a las mujeres, la misoginia, es un comportamiento asaz antiguo. Ya en el Génesis, primer libro del Antiguo Testamento, se nos relata cómo Eva, madre de la humanidad, recepciona la maldición del creador al caer en la tentación que la perfidia de Satanás provocó, adoptando la forma de la siempre femenina serpiente, al hacerle incumplir la única prohibición existente en el paraíso terrenal: no ingerir la fruta del árbol de la ciencia.

Así, en la primera ocasión en que el creador se dirigió a alguien de sexo femenino fue para maldecirlo. Y, ahí se encuentra el origen de todos los males y calamidades que ha sufrido, sufre y sufrirá la humanidad ya que de esa manera apareció la culpa generada por el llamado "pecado original". La mujer fue condenada a parir con dolor y el hombre, pecador por seducción femenina, a ganarse el pan con el sudor de su frente.

Sería ocioso continuar relatando las múltiples vertientes misóginas que acogen las escrituras de origen judeo cristiano, ya que es de sobra conocida su reiterada aparición. Podemos relativizar el fenómeno bajo una óptica exculpatoria que vincularía ese comportamiento misógino hacia otras épocas y, por tanto, hacia otras mentalidades que generaron mitos y leyendas vinculadas a un mundo especialmente fantasioso. Pero, por desgracia, en la actualidad el peso de esas concepciones arcaicas e irracionales todavía se percibe, especialmente entre los que sostienen ideas conservadoras de carácter reaccionario. Por suerte estos planteamientos no afectan a la totalidad de los creyentes, ni siquiera a la mayoría de ellos.

Pero las instituciones que velan por la continuación de esas creencias humillantes hacia el mundo femenino no dejan de maquinar, y no sólo en la España carpetovetónica. Ahí está Todd Akin, candidato republicano a senador por el estado de Missouri, miembro de la comisión de Ciencia y Tecnología de la Cámara de Representantes de los Estados Unidos y destacado representante del movimiento ultraconservador Tea Party , quien ha llegado a afirmar, recientemente, que el embarazo por violación no debe ser objeto de interrupción ya que para la fertilización debe existir un grado de consentimiento por parte de la víctima, pues considera que el cuerpo femenino tiene formas de evitar un embarazo no deseado. Así están las cosas en la extrema derecha conservadora norteamericana, donde, además, suele ser común sostener ideas creacionistas que atentan al sentido común y niegan los postulados darwinianos que abrieron las puertas al conocimiento científico de la evolución de la humanidad.

Aquí, en pocos días, el Partido Popular, en su calidad de agente político de la Conferencia Episcopal y del Opus Dei, ha mostrado su fondo ultraconservador proponiendo la modificación de la regulación de la interrupción voluntaria del embarazo, eliminando el supuesto por malformación grave del feto. En carta abierta al ministro de Justicia Alberto Ruiz-Gallardón, Javier Esparza, neurocirujano infantil, alerta de "las terribles consecuencias humanas" de esa decisión, condesando en el titular de su escrito la síntesis argumental de su razonamiento: "Nadie tiene derecho a obligar al sufrimiento". Cumpliendo un papel similar al del candidato al senado por el estado de Missouri, el presidente de la Cortes valencianas, el popular Juan Cotino, atiza el fuego de la discordia con declaraciones cuyo único objetivo es criminalizar a las personas que optasen por la interrupción voluntaria del embarazo. De lo que se trata, en definitiva, es de anular el derecho a decidir de las mujeres.

En otro ámbito, en el sector educativo, objeto de una obsesiva interferencia por parte de los herederos del nacionalcatolicismo, el ministro del ramo, José Ignacio Wert, pretende que las escuelas concertadas puedan practicar la segregación de sexos y simultáneamente recibir subvenciones públicas aun cuando el Tribunal Supremo haya fallado en contra de tal posibilidad. Para ello, con su mayoría absoluta, los populares reformaran la ley para poder regar con dinero público las prácticas segregacionistas de determinadas escuelas concertadas, generalmente en manos de instituciones de carácter religioso en su vertiente católica, frecuentemente vinculadas al Opus Dei.

El pretendido "ministro del ala más civilizada del PP", titular de la cartera de Justicia, Alberto Ruiz-Gallardón, ha mostrado que tras su piel de cordero se esconde el lobo de la intolerancia de los que pretenden volver a conquistar el Estado para regular funciones que exclusivamente deberían operar en el ámbito privado, según las creencias éticas o religiosas de cada cual. No faltando quien opina que en realidad Gallardón, que se supone que aspira a la sucesión del amortizado Mariano Rajoy, desee, con estas medidas, congraciarse con los sectores de ultraderecha que tanto peso atesora entre las filas populares.

En fin, sería conveniente que, a estas alturas, ese grupo de célibes varones que monopoliza el poder en las estructuras eclesiásticas condenando a las mujeres, comenzando por su propia organización, a un humillante papel subsidiario, dejara de inmiscuirse en la vida de los otros y apueste por restringir determinados comportamientos al ámbito de su feligresía.

Así mismo, cabe incluir en la nómina de la vejación a los que han tolerado que la actuación misógina de un grupo de musulmanes increpando a las agentes de la ORA que cumplían sus funciones laborales en las cercanías de la mezquita ubicada en los alrededores de la plaza de Pere Garau de Palma, fueran vetadas por la empresa concesionaria para ejercer su labor profesional en la zona del conflicto, provocando una intolerable discriminación hacia el sexo femenino.

 Pep Vilchez 
17/09/2012

 

LOS ALBACEAS DE LA HERENCIA

Cada vez que algún responsable político del PP desea justificar algo difícilmente justificable, -léase, por ejemplo, un recorte o algún que otro incumplimiento de sus promesas electorales- invariablemente cita la herencia recibida del anterior gobierno. Y esto es así hasta tal punto que, cada vez que los albaceas de la herencia mienten – que no son pocas- la palabra mágica que casi nunca falta es: herencia.

Claro que hay herencia del gobierno anterior al actual, pero no es menos cierto que la herencia que ha motivado el cariz dramático de la crisis que nos afecta se remonta a aquellos años del “España va bien”,  consigna acuñada por José Maria Aznar en plena fiebre del ladrillo. Fue ese político el que puso las bases de la burbuja inmobiliaria allá por 1998 cuando aprobó una reforma de la Ley del Suelo (Ley 6/1998 ) que liberalizó aún más la oferta y, con una política de desgravación fiscal aplicada a la adquisición de bienes inmobiliarios, provocó una marea especulativa que es una de las  causas más notorias que propiciaron la aparición de una  burbuja inmobiliaria motivo principal de las  trágicas consecuencias que siguen la fase de reflujo que suele acompañar a este tipo de  mareas.

Y  ello fue así porque esa liberalización del suelo se vio acompañada de una peligrosísima política de asunción de riesgos por parte del capital financiero – o sea, la banca que ahora hay que rescatar- en el ámbito crediticio que provocó un crecimiento acelerado de la economía basado en gran parte en la puesta en circulación de una gran masa de capital financiado, que, de manera artificial, engrosó  las ganancias de especuladores, promotores inmobiliarios, bancos y cajas incrementando, de la misma manera, los ingresos de las instituciones públicas, las cuales vieron como ese espejismo de desarrollo les beneficiaba arreciando suculentos ingresos a las arcas públicas que asumieron unos gastos que no eran acordes con la riqueza real del país.

De este despilfarro se “beneficiaron” las cuentas del gobierno central, de los municipios y, sobre todo, las comunidades autónomas, a la cabeza las gestionadas por el PP, o sea Madrid y la Comunidad Valenciana. No olvidemos la época de nuestro gran inversor, Jaume Matas, con el Palma Arena, palacios de óperas y congresos y un largo etcétera donde no faltaron botes de Cola-Cao y tarjetas visa sin control.

De todo ello, de esas herencias, es de lo que no suelen hablar ni Montoro ni Rajoy siendo la responsabilidad máxima del Partido Popular de José María Aznar sin que los otros herederos de esa irresponsabilidad, los gobiernos del PSOE, aun estando al corriente de la situación, se mostraron incapaces de pinchar la burbuja y así, a sabiendas, continuaron en el país de jauja, cabalgando sobre un crecimiento que era pura especulación, engaño y, en el mejor de los casos, mera ilusión. Para más información pregunten al exministro socialista  de Industria, Turismo y Comercio, Miguel Sebastian o léanse el artículo “La razón moral del indignado” de Francesc de Carreras. (La Vanguardia 17/05/2012.)

No en balde, pues, ambos partidos –PP y PSOE- aparecen como máximos responsables de la virulencia de la crisis económica ya que, por mucho que intenten pasarse la pelota uno a otro, su corresponsabilidad es indudable y así es percibido por un número cada vez mayor de ciudadanos tal como reflejan las encuestas. 

Lo paradójico es que deban ser los culpables políticos de la situación los encargados de deshacer el desaguisado y, lo que es peor, que ahora la solución se  halle en manos de  la derecha política y económica de este país la cual, cuando se trata de defender sus intereses y privilegios, su carencia de escrúpulos es de sobra conocida. Sólo con citar el exabrupto soez de la diputada popular Andrea Fabra debería haber suficiente. 

 Pep Vilchez  

12/08/2012

Diario de Mallorca, 14/08/2012

Tampoc van creure Cassandra

Tal com succeí a la sibil ·la  Cassandra, filla de Príam rei de Troia i germana d'Hèctor i Paris, els que denunciarem que de la caverna popular sorgien veus d'engany i que de les seves promeses fermentava la mentida, no vam ser creguts i això no va ser fruit de la maledicció que Apol · lo va llançar contra la seva terrenal estimada que la condemnava a pronosticar el futur, emperò castigada a no ésser creguda sinó, més aviat fou per culpa de l'estultícia humana que va arribar a límit de considerar plausible que la sola presència del senyor Mariano a la Moncloa calmaria el procel · lós oceà dominat pels titans del capital ara més coneguts com mercats.

Ángela Merkel, guardiana de l'euro i de la seva santa morada, allà al Banc Central Europeu, no va deixar d'imposar als súbdits monetaris d'Alemanya els seus criteris d'austeritat, els mateixos que van ser negats, com Pere abans de cantar el gall, per l'insigne habitant del palau monclovita.

Contemplam el nas d'en Mariano créixer, com el de Pinotxo, mentre tot allò que van jurar no realitzar ha quedat en no res, fruit d'una mentida - faltar a la veritat tot i sabent-ho- que ens està  transportat cap al rècord d'ignomínia que un govern pot arribar  atresorar.

Ja poden amagar-nos a González Pons, el mateix que, en el seu deliri fantasiós,  oferir tres milions (TRES) de llocs de treball nous, encara que després, davant la sorpresa i indignació del respectable, deixà la cosa en l'àmbit dels desitjos. Quina barra!!

Aquí estan, Rajoy, Soraya, Montoro, Esperanza i tots ells alegres d'exercir el poder i sense rubor a marxes forçades ens situen en el passat empobrint a la majoria que ha de carregar amb les despeses de l'orgia perpètua del capital financer mentre el poderosos gaudeixen de privilegis i els defraudadors son amnistiats i per tant beneficiats tal com també ho son els banquers que tanta responsabilitat tenen amb la generació de l'actual situació.

No anaven a pujar impostos, la seva sola presència tranquil · litzaria a tothom -que en aquest cas són els mercats-  i fet i fet, passa el contrari i la conseqüència és  que ens empobreixen i minven les condicions de vida de molta gent, de la majoria, sens dubte i, així, delmen la democràcia que passa per les hores més baixes des de la famosa Transició.

I, per si tot això fos poc, a les nostres illes, han sorgit de les profunditats de la caverna reaccionària la ultradreta d'avui, la qual, sense esvàstiques ni jous i fletxes, enverina la vida comunitària dels insulars i posa cap per avall tot allò assentat: hospitals, escoles i serveis socials i, per rematar la jugada imposen una visió sobre el fet lingüístic desestabilitzadora, inculta, irresponsable, humiliant i provocadora capitanejada per un president que renuncia a la seva llengua, als seus llinatges i escarneix el tarannà dels habitants de Mallorca, de Menorca, d'Eivissa i de Formentera.

Avui, la resignació seria sinònim de suicidi col·lectiu ja que aceptar dràtiques retalladas que afectan als treballadors públics i privats, al aturats, als malalts i impedits mentre las grans fortunes no col·laboren en res -no hi ha una sòla mesura que afecti als més rics - a més d'aceptar una greu injustícia implicaria deixar que les conseqüències de la crisi la paguin els més dèbils que sóm la majoria i la vegada que els que responsables directes dels desgavells se'n surten sense cap conseqüència.

Pep Vilchez
12/07/2012

Un futur republicà dins l’esdevenir democràtic

Existeix una interessada opinió que manté la idea de que a Espanya el destí del sistema republicà està inevitablement condemnat al fracàs, o pitjor a la tragèdia. Si exceptuem la Gran Bretanya, tots els nostres veïns més propers són repúbliques. Ho són Portugal, França, Itàlia inclòs Alemanya, actual mare financera dels europeus. Aquests països foren monarquies i com a repúbliques pareix que es desfan amb soltura.

 En realitat, en el seu origen, la animadversió antirepublicana ho era contra la democràcia i era comú, entre els franquistes,  considerar que els habitants de l’Estat espanyol, per la seva sang calenta i el seu caràcter impulsiu i bel·licós, no eren aptes per l’exercici de la democràcia i, donada tal incapacitat genètica, de gaudir dels drets i llibertats, i, per tant, sols podien esser governats amb mà dura.

 El general Franco va assentar el seu poder en la demonització del sistema republicà el qual fou aniquilat a partir d’un irresponsable cop militar que derivà en guerra civil. Emperò el cop, en realitat, era contra les llibertats democràtiques, que foren les que permeteren posar en evidència les profundes desigualtats i injustícies que els pobles de l’Estat espanyol feia molt temps que patien.

 El general que es va fer anomenar “Caudillo” ofegà totes les llibertats i va impulsar un nacionalisme agressiu fonamentat en el desig d’uniformar a tota la població sota el seu comandament, herald d’una visió reduccionista de caire espanyolista que intentà suplantar la personalitat del pobles amb una forçada assimilació castellanitzant i centralista.

 Franco va intentar que els ideals del nacionalcatolicisme tinguessin continuïtat a traves de la instauració de la monarquia de mà del fill del legítim aspirant –Don Juan-, es a dir de l’actual monarca, Joan Carles I. De fet, la monarquia afavorida pel dictador es consolidà,  però no s’assentà a traves del ideals del Movimento Nacional. L’imperatiu històric, condicionat pel devenir d’Europa i el Món, afavorí que la monarquia obrís pas a un sistema de llibertats tal i com va recollir la Constitució de 1978.

 Partint de l’essència democràtica que empara els drets individuals i col·lectius dels individus i de les nacions la República és un receptacle digníssim per gaudir de les llibertats democràtiques i emparar els drets dels ciutadans. L’opció republicana recull tots els requisits per ésser seriosament considerada i respectada.

 Totes i cadascuna de les opcions polítiques que es fonamenten en l’exercici de drets bàsics mereixen protecció i consideració, inclòs, com no podia esser d’altra manera, el dret del pobles a elegir la forma en que volen esser governats, així com l’inalienable drets de les nacions a l’autodeterminació.
 La democràcia implica molt més que l’exercici del dret a elegir els nostres representants de forma periòdica, ja que en tot moment ha de poder vehicular les idees de tos els que respecten les seves regles.

Avui, quan la monarquia parlamentària passa per hores baixes, explicitar la reivindicació republicana és una manera de proposar un forma d’Estat més democràtica la qual, en tot cas, si els ciutadans ho desitgen, té tota la legitimitat que la sobirania popular dóna a la voluntat dels pobles.

El 14 d’abril de 1931 una societat dominada pel caciquisme, l’obscurantisme de caire religiós i una dreta autoritària avesada a hegemonitzar el poder polític i econòmic vaig la protecció de la monarquia, hagué de donar pas a un anhelat règim democràtic, el qual, des de el primer dia de la seva instauració, fou sabotejat pels mateixos que gaudiren dels privilegis de l’antic règim monàrquic.

El fracàs de l’experiència republican no fou el de la democràcia ja que la vella oligarquia no dubtà en desestabilitzar les llibertats públiques per assolir els plantejaments del totalitarisme de caire feixista que es desenvolupaven per gran part de la Europa dels anys trenta del segle XX .

Pep Vílchez
Palma, 11 d’abril 201