REPERCUSSIONS DEL PROCÉS 1001 A MALLORCA

El 24 de juny de 1972 s'havia de reunir al convent dels Oblats de Pozuelo de Alarcón els representants de diverses zones territorials de les Comissions Obreres. Un setge policial va arrestar bona part dels assistents. Cap representant de les Illes Balears va assistir a l'esdeveniment. Entre els dirigents de CCOO que no van ser capturats hi havia la delegació catalana. Per als detinguts es van sol·licitar penes que arribaven a 20 anys de presó.

A Mallorca, els anys previs al 1972, l'activitat de les Comissions Obreres es reduïa a una militància obrera majoritàriament vinculada al PCE la qual va desenvolupar una combativa i valenta activitat clandestina a favor dels interessos i drets dels treballadors i per les llibertats democràtiques, sense comptar amb contacte orgànic extern des de la península. Entre aquests militants obrers van destacar els germans Marcos i José Peralta, Enrique i Juan Acosta, Rafael Azorín, Antonio Luna, Eduardo Pérez, Manolo García o Claudio Bonilla.

Un cop empresonats Marcelino Camacho i els seus companys, la coordinació de CCOO esva traslladar a Catalunya sota la direcció de Cipriano García qui va tenir reiterat afany a connectar amb les Comissions Obreres de Mallorca, objectiu que es va fer efectiu el 1973.

Full volant llançat per les Comissions Obreres de Mallorca a l'any 1973  exigint la llibertat del pressos del Ptocés 1001. Fernández Márquez va morir per una ràfega disparada per la Guàrdia Civil el 3 d'abril del 1973.

Des de llavors es va garantir la presència de Mallorca als òrgans de coordinació de CCOO estatals participant, clandestinament, representants d'aquí amb la presència a diverses reunions d'Antonio Palomino i Pep Vílchez. L'inici d'aquest contacte està situat en uns moments de mobilitzacions destacades de la classe obrera, dels estudiants i dels sectors antifranquistes, tot això va suposar una empenta important en el desenvolupament del moviment obrer organitzat de l'illa.

A Mallorca, l'oposició al procés 1001 va obrir un camp de lluita important. En aquest context, l'aspecte organitzatiu de CCOO va ampliar l'espectre militant fins aleshores centrat en el sector de la construcció.

La creació de la Comissió Obrera Mixta va tenir certa transcendència. La Comissió va conjuntar diverses desenes de participants que es reunia en un dels locals de la parròquia de Santa Payesa on participaven diversos sectors, gent independent, del PCE i algunes persones, vinculades al PCE(i), després PTE. Es van planificar diverses accions clandestines.

Simultàniament es va connectar amb les anomenades Comissions Obreres de Sector vinculades a l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), tots ells es van proposar de crear un front de lluita per la llibertat dels 10 de Carabanchel celebrant una assemblea a l'església de Sant Rafael de Palma preparatòria per tal d’articular una acció pública exigint la llibertat dels detinguts a través d’una manifestació a celebrar a Palma el 20 de novembre de 1973 data de l’inici del judici davant el Tribunal d’Ordre Públic (TOP).

Aquell mateix dia 20 ETA ho va fer coincidir amb l'atemptat mortal contra l'almirall Carrero Blanco, davant d'aquesta situació, la manifestació preparada es va desconvocar, però el treball clandestí no va parar.

El procés d'unitat de Comissions Obreres va augmentar amb les noves incorporacions polítiques i sindicals produint-se un salt qualitatiu en l'ordre orgànic: la constitució de la Coordinadora de Rams de CCOO que es reunia periòdicament a les dependències de l'edifici de l'Església que albergava Radio Popular la qual unificà les diverses tendències sindicals existens. L'11 de febrer del 1975, a propòsit de l'apel·lació al suprem del cas 1001, es va convocar clandestinament una manifestació reivindicativa que es va dur a terme per alguns carrers de Palma.

Menció del Diario de Mallorca (12-02-1975) de les manifestacions per la llibertat del empresonats del 1001 del dia 11 de febrer de 1975

Full volant llançat per les Comissions Obreres de Mallorca a les  manifestacions per la llibertqt dels empresonats del 1001 del dia 11 de febrer de 1975

Van ser aquestes Comissions Obreres els qui al mes de maig. a les eleccions del Sindicat Vertical d'aquest mateix any. van copar llocs directius a les UTT (Unión de Técnicos y Trabajadores), especialment a l'Hostaleria, Construcció, Arts Gràfiques, i altres sectors i les que, malgrat els obstacles, van constituir la Confederació Sindical de CCOO, a la Assemblea Congressual del 1977 que va elegir la seva nova direcció elegint-se Manuel Cámara Fernández com el primer Secretari General del nou sindicat.

Palma, 1977, constitució del Sindicat de la Construcció de les Illes Baleares. D’esquerra a dreta: Paco García, Pep Vilchez i Manuel Cámara en representació del Secretariat de CCOO, parla el militant Antonio García Moreno (El alemán), a continuació Antonio Palomino Secretari General del nou sindicat, Tranquilino Sánchez Secretari de la Federació Estatal de la Construcció, Josu Larrañaga de la Unión Sindical de Madrid i Miquel Molina i Juan Illescas de les CCOO de la construcció de Menorca

Pep Vílchez i Carreras

desembre / 2023

 

 Els inicis del moviment obrer a Mallorca: El Centre de Societats Obreres. 

La crisi de la monarquia isabelina finalitzà amb la Revolució de Setembre de 1868 que donà pas al Sexenni Democràtic (1868-1874). A Mallorca l’1  d’octubre de 1868 fou destruït el monument situat a l’actual plaça de la Reina de Palma dedicat a la reina Isabel I i succeïren un seguit d’aldarulls; el més seriosos tingueren lloc a Inca on hi hagué alguns morts. Les protestes es centraren en l’oposició a les quintes i als imposts que gravaven el consum.

La reina borbona hagué de sortir del país i exiliar-se a París, després de que un cop d’estat militar de caire progressista encapçalat per el general Prim i l’almirall Topete es fes càrrec del govern, iniciant-se així un període convulsiu on es conqueriren un conjunt de àmplies llibertats entre elles el dret d’associació, reunió y lliure expressió i l’aplicació del sufragi universal masculí, llibertat d’impremta, de cultes i d’ensenyament.

El reconeixement de drets possibilità l’associacionisme obrer i l’aparició d’un fort moviment reivindicatiu. Durant el Sexenni Democràtic,  es passà per un procés en el qual hi ha que inserir, el 1873, la proclamació de la Primera República.

A l’hora, entre les corrents polítiques progressistes més esteses, destacava el republicanisme federal, de tal manera que els inicis del moviment obrer organitzat estigui inicialment vinclat al republicanisme. 

Així a Mallorca es començà la construcció de les societats obreres que articularen una federació des diversos rams de la producció, especialment sabaters, picapedrers i fusters. Aquestes idea de federació de societats obreres jugaria, en el transcurs dels anys, un gran protagonisme dins el desenvolupament del moviment obrer i sindical mallorquí.

Els primers dirigents sindicals procedien del Partit Republicà Federal. Aquest fou el cas de Francesc Tomàs Oliver que el 1869 fou anomenat president del Centre de Societats Obreres al hora que fou director de El Obrero, publicació considerada com a la primera publicació obrera de  l’illa que fou portaveu de les Societats Obreres de Mallorca.

Emperò l’impuls de l’associacionisme obrer tenia les arrels en la fundació, a Londres el 1864, de l’Associació Internacional de Treballadors (AIT) i prest, el sindicalistes mallorquins van tenir que prendre partit front a la disputa dels internacionalistes dividits entre el partidaris de l’acció política encapçalats per Karl Marx i els seus detractor liderats per Mikhaïl Bakunin. A Mallorca la primera diferenciació fou entre els seguidors de l’internacionalisme bakuninista de Francesc Tomàs i els seguidors del republicanisme federal ja       que prest, per influència de La Federación de Barcelona,  els dirigents de l’associacionisme sindical s’inclinaren cap a les idees anarquistes introduïdes a l’època per l’italià Giuseppe Fanelli qui aconseguí  constituir els primers grups d'obrers internacionalistes a diversos territoris peninsulars.

Finalment, el 1875, se reinstaurà la monarquia dels Borbons en la figura de Alfons XII, fill de la reina destronada, i s’inicia un llarg procés anomenat La Restauració caracteritzat per un fort caciquisme i un sistema polític de torns fonamentat amb el bipartidisme entre conservador i liberals que no finalitzà fins la instauració de la Segona República i l’exili de Alfons XIII el 1931.

Hi haurà que esperar uns anys fins que les idees del socialisme es consolidin coetàniament a l’aparició dels primers dirigents sindicals socialistes com Francesc Roca, fundador, el 1892 de l’Agrupació Socialista de Palma i de la publicació de El Obrero Balear així com president, en diverses ocasions, de la Federació Local de Societat Obreres, al temps que tingué lloc  l’enfrontament del sindicalisme de caire anarquista i el de inspiració socialista pel control de les diverses societats obreres, emperò d’això, pot esser que en parlem en un proper article.

 Pep Vilchez / Publicat a Unitat òrgen de CCOO

 

Llorenç Bisbal Barceló

¡HORROR A LA GUERRA!!

 Se necesita haber nacido entre salvajes y no tener el más pequeño átomo de condición humana para no sentir el más profundo horror a ese monstruo que se llama guerra. ¡Quien no se entenebrece ante sus espeluznantes consecuencias!

 Los hombres han nacido para realizar un fin más elevado que el de destrozarse mutua y bárbaramente. La misión de la humanidad es más grande, más sublime.

 La vida es algo más seria y venerable para que se la mire con tan poco respeto y se atente contra ella a cañonazos.

 Las guerras pudieron tener justificación en las primeras edades humanas puesto que involucraban el derecho por la existencia. Entonces que la Naturaleza daba de sí escasísimos medios de vida a los hombres y que estos no conocían la agricultura ni adelanto alguno para producirlos artificialmente, entonces era natural y lógico que acudieran a las armas para disputarse violentamente esos medios de vida, asegurándose la existencia los más fuertes. En aquella época eran las guerras necesidades puramente naturales, obraba únicamente el instinto de conservación, la necesidad de vivir.

 Pero en la presente edad de civilización y de progreso que nos encontramos, en que la agricultura y las industrias han adquirido tan enorme desarrollo; que las ciencias han dominado tanto a la naturaleza dando impulso a todos los ramos del saber; que la Humanidad, con su trabajo de millares u millares de años ha creado y esparcido por todos los ámbitos de la tierras las más variadas y abundantes riquezas, que las fuerzas productivas existentes laboran medios de vida que superar de mucho a las necesidades humanas, dándose el caso estupendo de que haya personas que de ellas solas poseen para vivir holgadamente diez mil familias; en la época presente que de todo abunda para vivir todo el género humano con solaz y holgura, ¿qué justificación, qué necesidad, qué razón de ser tienen las guerras? ¿Es que ahora se azota a la humanidad con las guerras sólo por satisfacer el orgullo y el afán de dominio de cuatro reyes y emperadores? ¿Es que la codicia de cuatro capitalistas sin entrañas nos lleva a estas hecatombes?

 De todos modos, en el siglo que nos encontramos la guerra es un absurdo contra la vida, un crimen de lesa humanidad, un ultraje a la civilización, una expresión de incultura, una manifestación de violenta barbarie, un reflejo fiel del salvajismo, que embrutece, desmoraliza, empobrece, mata, destruye, produce la demencia, engendra el hambre, siembra el llanto la miseria y la peste. Este es el séquito de calamidades que acompaña a la guerra sin que ni una virtud buena, pequeña ni grande tenga para la humanidad.

 Horror a ese monstruo infernal que vampiriza ahora en los campos de Europa!

 ¡Levantémonos contra él todos los proletarios del mundo, todos los que directa o indirectamente somos sus víctimas, todos los que rendimos culto a la vida y al progreso, todos los que edificamos y embellecemos la existencia; todos, en fin, los que amamos a la humanidad y anhelamos que ondee entre los hombres el pabellón de la paz universal!

 Para mi esa paz es el Socialismo y a él me abrazo con todo corazón y conocimiento. No veo otro santo que pueda producir el milagro.

 Lorenzo Bisbal

 EL OBRERO BALEAR, Núm. 654, 22 de agosto de 1914