Jesús Izcaray

El lapse de temps que transcorre entre la mort del dictador Francisco Franco-novembre de 1975 - fins a la celebració de les primeres eleccions democràtica en 1977, va ser un període convuls amb una gran protagonisme de les mobilitzacions populars. A les Balears a la primera fase del procés caracteritzada pel continuisme franquista del govern d'Arias Navarro, patim les conseqüències de la política reaccionària i repressiva del Governador Civil ultradretà Carles de Mer

Carles de Mer no va trigar a ser cessat i substituït pel Duc de Maura el qual va actuar en el seu exercici governatiu de manera més liberal i democràtica. Va ser en aquest context en què el Partit Comunista de les Illes Balears (PCIB) va organitzar un dels seus actes de presentació dels seus alternativa davant el que llavors s'anomenava "les Forces de la Cultura". Va passar l'acte al restaurant Can Penaso i l'ell van acudir diverses persones vinculades al món cultural mallorquí com a prova de reconeixement cap al PC sense que això signifiqués l'adhesió al mateix. Entre els assistents procedents de la península es trobaven el vice-secretari del PCE, Jaime Ballesteros i el personatge que avui és objecte de la meva atenció: Jesús Izcaray. (continuarà)

Can Penaso, 1976. D'esquerra a dreta, Francesc Pi de la Serra, Antoni Serra, Jaime Ballesteros, Jesús Izcaray, Catalina Moragues, Ignasi Ribas, Francesca Bosch, Joan Thomas, Francesc de Borja Moll, Climent Garau, Lila Thomas i Jordi Forteza-Rey.


NOTA 1 (La revolució d'Octubre)
 
La Primera Guerra Mundial obrí dins al moviment obrer i socialista un profunda divisió. La causa fonamental fou l'actitud a emprendre a cadascun dels països en guerra per part de les organitzacions vinclades a la Segona Internacional. El partits socialistes majoritàriament optaren per recolzar els crèdits de guerra als parlaments i, per tant, a participar a la confrontació bèl·lica..
 
Els que optaren per enfrontar-se a una guerra considerada com fratricida i que no corresponia als interessos dels proletaris ja que era una lluita de las classes dominants per interessos de caire imperialista. el 1915 i 1916  a les  conferències de Kienthal i Zimmerwald un ample sector dels partits socialistes optaren per condemnà la guerra i en convertir-la en revolució. La revolta tendria que derrocar a tots els governants del països enfrontat i l'Internacional Socialista es truncava.
 
I, aquesta idea d'una revolució mundial, ocupava un lloc central lligat a la concepció de que el centre neuràlgic per a la revolució estava ubicat a terres europees. posseïdores de grans extensions colonials. Així ho defensaven Lenin i els bolxevics i, de manera destacada, Leó Trotski.
 
La Rússia revolucionària, el 1917, esperava l'esclat d'un procés similar a reu d'europeu. El procés s'inicià especialment a les àrees dels països integrats dins les anomenades potències centrals. Alemanya la revolta fou esclafada a foc i sang on foren assassinats els líders del comunisme espartaquista Rosa Luxemburg i Karl Liebknecht.  Especialment a Alemanya i Hongria, emperò els anys successius el perill revolucionari  campà de manera real dins l'imaginari de milions de homes i dones i provocà terror entre les elits dominants.
 
La Revolució hauria d'ésser així europea i per tant mundial i els antics territoris dels tsars la espurna que encendria el procés que hauria de generalitzar-se.
 
Emperò, el fracàs de la revolució europea deixà en mans dels nous líders bolxevics el futur de l'empresa revolucionària.