El Bloc i el seu futur: temps per a la reflexió

Dues de les formacions polítiques medul·lars del denominat “Bloc per Mallorca” -el Partit Socialista de Mallorca i Esquerra Unida- tenen davant seu la prompte realització de sengles processos congresuals. Ambdues organitzacions es plantegen en les seves respectives assemblees sobiranes les seves perspectives i, conseqüentment, el disseny del futur de les seves organitzacions; la seva cohesió estratègica i la pròpia consistència del seu projecte.

Donada la importància que tenen les deliberacions i acords que es puguin adoptar en aquests encontres -especialment per allò que puguin repercutir en el futur del mapa polític de la nostra illa-, té cert interès prestar atenció a allò que s’hi debati amb especial esment cap als efectes que se’n puguin derivar; encara que sigui només per la seva repercussió en la governabilitat de les institucions més importants de les Balears on la seva presència i vot és determinant ara i, presumiblement, en el futur, en la perspectiva dels comicis municipals i autonòmics del 2011 o, -qui ho sap?-, davant la possibilitat d’una anticipació electoral.

Les passades eleccions autonòmiques i municipals varen tenir un efecte agredolç per als defensors de l’opció “bloquista” inspirada en la idea de la reagrupació de les formacions d’esquerra que la conformen. Agres conseqüències d’uns resultats electorals molt limitats -especialment a Palma- i dolça perquè foren suficients per possibilitar desbancar la sempiterna dreta insular i obrir les portes als progressistes per endinsar-se en els punts de decisió des dels quals es regeixen els destins de la nostra comunitat.

Així les coses, les passades eleccions generals mostraren la feblesa del pacte del quatripartit progressista que va optar per desenvolupar una nova política d’aliances que va suposar una greu distorsió marcada per un fracàs electoral rotund. Ni Esquerra Unida, coaligada amb Els Verds, ni el Partit Socialista de Mallorca coaligat aquesta vegada amb Unió Mallorquina en companyia d’Esquerra Republicana i els escindits ex pesemeros d’Entesa per Mallorca, no obtingueren resultats electorals acceptables essent aquests tan esquàlids, que el resultat de la suma de tots els vots obtinguts per ambdues coalicions fou inferior a aquells obtinguts pel “Bloc per Mallorca” a les anteriors eleccions municipals i autonòmiques.

Finalment, el sonat fracàs de les vies alternatives al Bloc per Mallorca, va tornar a situar a les formacions originàries d’aquesta agrupació en la via de reconsiderar les seves estratègies i redissenyar, de nou, l’opció “blocaire” com a pura coalició a la carta per a les confrontacions electorals del 2011.

És clar que una nova reformulació no està exempta de cost polític i que aquell entusiasme que en el seu moment va generar el reagrupament de l’esquerra progressista i nacionalista s’ha anat descomponent, perdent credibilitat la proposta unitària com a conseqüència de les bandades, contradiccions i el tacticisme emprès per les dubitatives direccions polítiques, la qual cosa ha contribuït a desfigurar els continguts estratègics del Bloc i, per tant, a la pèrdua de part del seu atractiu.

Ara, des de la humilitat i la sinceritat, s’haurà d’intentar tornar a situar a la perspectiva immediata la reconstrucció de la política unitària per arribar a les futures confrontacions electorals en possessió d’una oferta electoral que es presenti davant l’electorat com una proposta sensata, cohesionada i amb capacitat per tornar a generar adhessions i il·lusions. Tal volta el treball, en gran part positiu, realizat des de les institucions pels representants dels partits coaligats, ajudi a recomposar allò que no s’hauria d’haver romput.

Difícil camí a recórrer ja que, per unes formacions ensinistrades en la lletra grossa de la discrepància que determina la recerca frenètica de la diferència, quan allò que realment es necessita és una permanent identificació de denominadors comuns que donin solvència als acords per evitar que aquests siguin una pura estratègia de repartiment de poder.

Identificar coincidències, situar en el seu punt just les discrepàncies i acceptar que queda molt de cami per recórrer des de la perspectiva d’una política unitària, podria donar com a resultat persistir en aquest gir històric que la nostra comunitat requereix per equilibrar el seu futur sobre la base d’un respecte estricte als nostres valors culturals i ecològics i, de manera destacada, per a potenciar el desenvolupament d’una ètica política fonamentada en criteris aliens a la corrupció per obrir una sostenida regeneració de la vida política en la qual, aquestes formacions, estan cridades a jugar un paper important juntament als seus socis de govern, desenvolupant ambdós – el Bloc i el PSIB-PSOE-, la lleialtat al civisme polític que el país necessita.

Pep Vílchez és membre independent del Comitè d´Enllaç d´Esquerra Unida – Els Verds de Mallorca

Octubre/2008

Del partit únic al bipartidisme

Les recents eleccions parlamentàries – i no presidencials- han posat de manifest, un cop més i de manera palesa, un fenomen que ha esdevingut recurrent aquests darrers anys: la bipolarització política.

En la meva opinió, la bipolarització és conseqüència del reagrupament de la dreta en un partit únic: el Partit Popular. A un país on la dreta ha governat la meitat del segle XX sobre la base d’un únic partit –ja es tracti de la Unión Patriótica del general Primo de Rivera o del Movimento Nacional del general Francisco Franco- no li resulta difícil prioritzar la unitat sobre la diversitat política.

Tret de la consistència mostrada pels robustes nacionalismes conservadors del País Basc – PNB – i, especialment, de Catalunya – CiU- juntament amb la notable excepció del món de l’esquerra abertzale, la resta del país ha optat per respondre a l’esquema de partit únic de la dreta – PP- amb el partit únic de l’esquerra – PSOE-. La pràctica desaparició parlamentària d’IU i l’ensorrament d’ERC, per citar els casos més espectaculars, ens mostra de quina manera i fins a quin punt s’ha imposat l’estratègia del front únic, encara que sigui a canvi de reduir, o fins i tot eliminar, la diversitat i el pluralisme polític de l’esquerra al parlament.

El front únic dretà – que inclou des dels sectors nostàlgics del franquisme fins a la dreta liberal- determina, doncs, l’existència de l’altre bloc, encapçalat pel PSOE. Dins els objectius de bona part dels que recolzen ambdues opcions no hi ha tant sols aconseguir un tipus determinat de govern sinó també impedir l’accés al poder de l’altre. La temença cap el partit de Mariano Rajoy, el qual acull, amb un pes important, la dreta més extrema, ha reforçat l’idea de front anti-dretà i l’enfortiment del bipartidisme.

La pràctica desaparició de les opcions més dinàmiques i reivindicatives de l’arc parlamentari, que són les que han impulsat els projectes més progressistes de la darrera legislatura, obre el camí a una molt probable deriva cap a la dretanització dels governants socialistes, condicionats per les forces de la dreta nacionalista. Aquesta, especialment singularitzada per CiU, és molt possible que imposi les seves receptes de cara a la molt temuda crisi econòmica que s’obri pas dia rere dia i, així, els interessos de les classes populars en sortiran greument perjudicats minvant la seva qualitat de vida.

Cal dir que rompre el bipartidisme sense posar en perill la possibilitat d’un govern progressista és possible i desitjable, emperò això requereix audàcia, perseverança i, per damunt de tot, coherència. Malauradament, a Balears, on el govern de les principals institucions és a les mans d’una pluralitat de forces polítiques, s’ha manifestat una de les quotes més elevades de polarització on a les darreres eleccions legislatives el PP i el PSOE sumen prop del 90% del suport electoral.

Ara bé, si fem memòria, en aquestes illes, el 2004, una opció sorgida del món de l’esquerra plural, del nacionalisme progressista, de l’esquerra transformadora i de l’ecologisme, dins un clima tenyit també d’extrema bipolarització, gairebé va rompre el bipartidisme, recollint 40.179 sufragis. Em refereixo a la candidatura de Progressistes, encapçalada per Nanda Ramon, que va prefigurar el Bloc Progressista de les darreres eleccions municipals i autonòmiques a Mallorca.

Desgraciadament, la realitat que es va imposar després de les eleccions legislatives de 2004, fou que les opcions polítiques que donaren vida a aquesta alternativa progressista – PSM, ERC, EU i Els Verds – no van optar per gestionar positivament el relatiu èxit electoral que els va portar a acaronar la possibilitat d’aconseguir el desitjat escó i van realitzar una lectura errònia d’aquell resultat. En comptes de profunditzar cap a l’homogeneïtzació política i apostar pel camí d’una articulació orgànica i electoral d’aquella coalició amb l’objectiu de presentar-se en les millors condicions possibles a les eleccions municipals i autonòmiques que s’apropaven, van perdre un temps preciós, instal·lant-se dins el joc pervers de les disputes internes per, al darrer moment, articular un Bloc polític que va nàixer ferit per mor de les desavinences, escissions i confrontacions que afectaren a gairebé tots els components del projecte progressista.

Un cop més, després de les eleccions municipals i autonòmiques de 2007, les cúpules i els militants actius van gestionar de manera contradictòria els resultats, limitats en nombre de vots emperò suficients com per a participar a la reedició del Pacte de Progrés que els hi va obrir les portes de les principals institucions de les illes: Govern Balear, Consells Insulars i un nombre important d’ajuntaments entre els quals es troba l’Ajuntament de Palma.

Així, després de les eleccions del 27-M de 2007, el PSM, pressionat per l’erràtica política d’ERC, i fent cas als escindits de l’Entesa, va optar per canviar el perfil de la coalició, substituint EU i Els Verds de Mallorca per la Unió Mallorquina de Miquel Nadal. El resultat d’aquest experiment ha permès un nou escenari on la suma dels vots de tots els partits que conformen els pactes de progrés – tret del PSOE, que n’ha estat el principal beneficiari-, ha resultat inferior als sufragis aconseguits el 2004 per la candidatura Progressistes i, de pas, ha facilitat una bipolarització que s’ha assentat en tots els territoris insulars.

Hauria aconseguit una reedició de Progressistes superar els 40.000 vots el 2008? No ho sabrem mai, però potser que, si el dia següent d’haver-los aconseguit, el 2004, s’hagués remat en la bona direcció i no en la direcció contrària a la voluntat unitària de les persones que donaren la seva confiança a Progressistes, potser hi hagués hagut alguna possibilitat de que això succeís. En canvi, tirant-se pedres sobre el propi terrat i convertint cada cita electoral en un laboratori, s’ha tancat la possibilitat d’una incisió en el mapa polític des de la pluralitat. Les coses tenen el seu temps, el seu moment, i, en aquell temps, el moment va ser desaprofitat.

De cara al futur, només resta profunditzar en l’estabilització dels governs, la responsabilitat dels quals descansa en part sobre el Bloc, perquè només des de la cohesió i la lleialtat política es pot arbitrar la coherència capaç de superar els obstacles que fan més difícil la possibilitat de recuperar allò que mai no s’hauria d’haver dilapidat: la credibilitat, que obre el camí a la voluntat política i a la il·lusió. Així, des del rai de “La Medusa”, els nàufrags tal vegada puguem divisar aquella nau que ens transporti cap a un port on es trobi l’esperança i recórrer un nou camí on els colors de l’arc de Sant Martí no s’amaguin darrere del negre i el blanc i on la por, un cop més, no ens impedeixi ésser plenament lliures i plurals, tal com en realitat som.

Pep Vílchez

19/03/2008

Bon viatge cap Ítaca

No importa anar a Catalunya o cap altre indret, per recollir el model polític que molta gent crèiem que més ens convé i que desitja’m que, després de les properes eleccions del 27 de maig, governi els municipis i les institucions autonòmiques de Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera.

No fa falta mirar molt lluny. L’experiència generada en el passat recent pel Pacte de Progrés en el Govern de les Illes Balears, per molt que es vulgui desdibuixar, gaudeix d’un bon perfil i és un bon punt de partida per obrir un nou camí polític.

El 2003 finalitzà l’experiència del Pacte - iniciat el 1999 - que significà la primera i, fins ara, única experiència d’un Govern balear progressista des de l’arribada de l’ autonomia i la democràcia a les nostres Illes. En el context en el que governà l’acord entre el PSOE, PSM i EU- Els Verds, ja es manifestava la constant corrupta i especuladora de la dreta popular i els seus còmplices, un fet que ha esdevingut quasi consubstancial a la seva presència institucional. Així, el Pacte, assolí el Govern balear amb forts condicionaments com foren la necessitat d’acords amb Unió Mallorquina i la mobilització permanent i agressiva dels poderosos qui, amb la ferma complicitat dels “populars” i determinats mitjans de comunicació, obstaculitzaren de valent la tasca realitzada pel Govern de coalició presidit per Francesc Antich.

Així i tot, el Govern del Pacte donà prova suficient de la seva eficiència en bona part de la seves propostes polítiques –basta esmentar l’impuls donat al transport públic amb la dinamització de la xarxa ferroviària o l’atenció prioritària cap als problemes socials- i en la seva gestió adient i sense màcula corrupta. Les previstes dificultats fruit de les discrepàncies entre el socis de govern no comparegueren com obstacle insalvable. El Pacte en el Parlament i en el Govern balear funcionà amb estabilitat tota la legislatura.

Sens dubte, a les nostres Illes, hi ha una sensible resistència al canvi protagonitzada de manera persistent per part de determinats sector econòmics, financers i empresarials, especialment els que s’han vist afavorits per la llarga presència institucional de la dreta conservadora. No és difícil observar els efectes perversos de la llarga hegemonia de la dreta illenca en el procés polític, la qual cosa, en cap cas, és recomanable per la dèbil salut democràtica de Mallorca ni per la resta de l’arxipèlag, especialment a Eivissa i Formentera. L’excés de presència popular i el desproporcionat protagonisme d’Unió Mallorquina, aliada natural dels populars en aquest llarg període, ha obert la porta a la generalització d’una greu confusió entre els interessos individuals i els generals en un context de forta pressió especulativa immobiliària especialment ferotge a les zones litorals. La perpetuació institucional, en democràcia, té com a solució l’alternança en el poder com a mecanisme pal·liatiu del excessos. Posar en marxa aquest efecte compensador, a Mallorca, a les Illes Balears, és cosa urgent.

A la darrera legislatura la dreta conservadora ha tornat a ocupar les institucions de més relleu i els fenòmens negatius que caracteritzaren la seva presència en etapes anteriors no només s’han perllongat en el temps sinó que s’han aguditzat fins a tal punt que la destrucció del territori i la corrupció política han creat dins la nostra societat un mur entre aquells que prioritzen el fre a la destrucció del nostre entorn natural, s’oposen a la banalització de la cultura o senzillament desitgen la preeminència de l’ètica dins l’exercici polític i els protagonistes i valedors dels corruptes i dels destructors del nostre patrimoni cultural i medi ambiental.

És desitjable i possible que les opcions electorals que poden protagonitzar un nou Pacte de Progrés -PSOE i el BLOC-, puguin recollir avenços electorals més enllà de les seves fronteres naturals i arribar a conformar majories suficients com per no arraconar cap de les propostes polítiques cíviques, democràtiques i progressistes que recullen les seves propostes electorals, fent-les arribar a les principals institucions autonòmiques i locals.

En qualsevol cas als progressistes, si arriben a governar, no els espera un futur planer ja que més bé hauran de començar per gestionar i solucionar les desfetes programades i realitzades pels populars. No hi ha dubte que la prova del cotó de la gent de progrés serà donar satisfacció a demandes col·lectives del molts de ciutadans que, farcides de raó i sentit comú, han obert camí a l’enfrontament d’una part de la societat civil amb les institucions polítiques governades pels populars. Només a Palma hi haurà que evitar la destrucció de l’entorn de La Real, reconvertir el Parc de les Vies en un vertader espai verd o mantenir l’edifici de GESA donant-li un ús públic, evitant la privatització de la façana marítima de la nostra ciutat a més de donar solució a la greu problemàtica del trànsit provocat per les autovies que, per manca d’infrastructures adequades, col·lapsa l’entrada a la ciutat provocant grans embussos . Caldrà retornar a una política d’assistència social cap als més necessitats amb especial cura per resoldre el problema de l’encariment dels habitatges oferint sortides cap als més joves. A més, no es podrà oblidar que s’hauran de dignificar les institucions públiques per desenvolupar un esperit de servei que les regles més elementals de la convivència recomanen.

Tot això, més les mil i una propostes que el futur de les nostres Illes reclamen, són reptes que es poden conduir per camins coincidents amb els interessos generals del nostres ciutadans i ciutadanes i aprofitar el temps per donar, si més no, a les futures generacions, un espai vital digne de ser gaudit. Avui, potser més que mai, hi ha entre molta gent un alè unitari que amb un cert optimisme desitja sort als guerrers que posen proa cap a Ítaca.

Palma, 23 maig, 2007

Pep Vílchez

Progressistes

El mot «progressista» ens pot servir per indicar un conjunt d’afinitats i, sobre tot d’actituds, que arreplega a un conjunt polític que coincideix en gran part amb la clàssica esquerra afegint un valor en temps d’incerteses: la laxitud del significant.

Sota el paraigües verbal de “Progressistes de Mallorca” quatre agrupacions polítiques, Partit Socialista de Mallorca, Els Verds, Esquerra Republicana i Esquerra Unida de Mallorca- presentaren un candidatura unitària per a las eleccions al Congrés de Diputats i al Senat del 13 de març de l’any passat. La candidatura al Congrés de Diputats encapçalada per Nanda Ramon obtingué 40.289 vots (8,6%) resultat insuficient per obtenir un escó emperò suficientment rellevant com per acceptar la funcionalitat de la fórmula unitària assajada En tot cas els resultats electorals s’haurien de valorar en el context d’una onada de vot útil cap PSOE i una remuntada de la participació, efectes de la reacció indignada de molts de ciutadans i ciutadanes per la manipulació que realitzà el Partit Popular de l’atemptat terrorista de Madrid amb la seva obstinació en sostenir l’autoria d’ETA.

No hi ha dubte que l’atomització de l’espai electoral de la denominada esquerra del PSOE ha facilitat durant quasi tot el període històric democràtic l’adveniment de governs de la dreta a molts de municipis i a totes les institucions autonòmiques: Parlament Balear i consells insulars. El poder polític de la dreta no té perquè ser consubstancial a la divisió de l’esquerra, però és cert que infla la imatge d’una dreta històricament omnipresent en la gestió de les institucions polítiques encara que actualment no representa el tarannà d’almenys la meitat dels electors illencs.

La divisió política, doctrinal i simbòlica que presenten entre sí els diversos components polítics de Progressistes per Mallorca no correspon a un nivell similar de diferenciació entre els seus votants. Hi ha un ideari progressista transversal que arreplega a bona part del electors del partits i per tant de la mateixa societat illenca que dona preponderància als denominador comuns que identifiquen el sentiment progressista.

Així, en el context de la nostra problemàtica específica pel que fa a l’escassesa i l’ús del territori hi ha una reacció popular que comporta una forta sensibilització social entorn al tipus de desenvolupament territorial que s’ha de realitzar i es sosté l’idea d’una concepció diferenciada en relació al model depredador de la dreta. Arreu es pot trobar un ideari que inclou un altra apreciació dels valors socials i culturals que identifiquen la relació dels habitants amb el seu entorn.

També hi ha un ample consens envers a la concepció del nostre fet cultural i de les conseqüències polítiques que se’n deriven. La mateixa percepció del fenomen lingüístic ha generat una sensibilització que acompanya al mateixa idea del destí de la nostra cultura. La nostra dreta ni veu ni sent cap amenaça cap a la nostra identitat cultural i els sector més reaccionaris del entorn del Partit Popular presenten una actitud obstinada en negar la categoria lingüística i l’àrea de parla la nostra llengua que no és d’altra que la catalana.

Hi ha una concepció arrelada solidaria envers el pobles del món i cap les persones més necessitades, així com una ferma oposició a tot tipus de discriminació per raons de sexe, de procedència o d’orientació sexual. Una aferrissada defensa dels drets humans. Una cultura de la pau i del rebuig a la guerra. I així podríem continuar en altres àmbits no menys importants com son la defensa de l’ensenyament públic des d’una concepció laica, la promoció de la salut, uns serveis sanitaris públics racionals i accessibles a tots i totes, un transport públic de qualitat a l’abast de tothom i un bon grapat de concepcions polítiques, socials, culturals i laborals que sí ens diferencien de la dreta i que son patrimoni de bona part de la nostra societat.

Avui per avui l’articulació del mapa polític de l’esquerra ecologista, pacifista, nacionalista i socialista illenca no és útil per satisfer les necessitats de redreçament polític de la nostra societat. Hi ha que obrir nous espaïs d’encontre. Les conviccions compartides així ho exigeixen. Progressistes de Mallorca obrí el camí.

L’enteniment electoral de les forces progressistes com a fet puntual i restringit a les cúpules no és suficient. S’han de cercar complicitats amb els ciutadans més actius per tal de perfilar el contingut dels objectius a realitzar des de les institucions. Per realitzar aquesta tasca els programes electorals han de sintetitzar en el seu contingut el resultat d’una prèvia tasca d’aportació i debat de tots els sectors implicats i sensibilitzats entorn a les problemàtiques específiques de cada àrea d’actuació política. Arreplegar les propostes dels sectors més sensibilitzats i socialment implicats mitjançant acords sectorials que abastin tant de camps com sigui possible. Sintetitzar-les i convertir-les en voluntat política i bagatge dels progressistes.

Si aquesta idea de la de la participació unitària prèvia als processos electorals té sentit a nivell general, en els municipis es pot tornar un eina de gran valor, ja que l’harmonització de les voluntats progressistes de cada poble, de cada municipi es pot donar amb instruments de participació comunitària engrescant en la tasca preparatòria dels continguts del programes electorals a un gran nombre de conciutadans assolint compromisos directes i verificables.

Ara, els progressistes dormen el somni i els partits polítics arreglen la casa. No hi ha molt de temps, els dies passen ... i . pot ser al final hi haurà desencís o corregudes per instal·lar-se en la quota de poder i pactes de despatx que sols afecten a persones i coses i en menor mida a la política. Pot ser serà així: desencís o corregudes a darrera hora. En tot cas també cal que alguns pensin que les coses no tenen perquè ser així, i que per tant poden ésser d’altra manera. Si s’està destinat a l’enteniment, com abans es realitzi millor pel futur de les conviccions comunes.

Pep Vílchez

juny - 200505