A 150 anys de la Comuna de París
Entre
el 18 de març i el 28 de maig de 1871 la ciutat de París fou protagonista d’uns
fets que implicaren l’aparició de la primera presa del poder per part del
sectors obrers i populars instituint la Comuna com a forma de govern de la
ciutat.
Durant
anys, anarquistes, socialistes i comunistes han reivindicat la memòria d’aquets
successos. La premsa obrera de principis del segle XX tots els mesos de març
glorificaven la Comuna i denunciaven la bàrbara repressió que sofriren molts dels habitants de París els quals foren víctimes
de quantioses tortures i assassinats per
part de la reacció conservadora.
A
les publicacions obreres mallorquines sovintegen al·lusions al fet parisenc,
tan El Obrero Balear com Cultura Obrera i en són una mostra
significativa.
150
anys després, la Comuna de París continua apassionant tan a historiadors com als
lectors interessats. Des de 1871 el debat sobre la Comuna han centrat l’interès
de l’obrerisme i de l’esquerra transformadora. Molts veren una marc
d’inspiració revolucionària per la lluita contra el sistema capitalista i com un exemple de democràcia de base i participativa.
Karl
Marx, en la seva obra La Guerra Civil a França afirmà que “la gran
mesura social de la Comuna fou la seva pròpia existència” Bakunin, Lenin o Kropotkin
entre d’altres autors revolucionaris, tractaren
el tema en els seus escrits.
Ela
antecedents històrics
El
processos revolucionaris que va viure
França en el segle XIX tenen el seu començament a 1789. La Revolució Francesa
exemplifica de manera clara la caiguda de l’Antic Règim i en conseqüència de la
societat estamental. La burgesia i el sectors populars en foren els principals protagonistes.
Finalment aquest complexa procés tingué com a resultat obrir pas al Primer Imperi de Napoleó Bonaparte qui
consolidà un l’Estat burgés aristocratitzant i expansionista.
La
caiguda del règim napoleònic, després de la derrota de Waterpolo a 1815,
consolidà la restauració monàrquica del Lluis XVIII de la dinastia dels Borbons.
A la mort de Lluis el succí el seu germà Carles X, ambdós monarques eren
conservadors reaccionaris, especialment el darrer.
La
definitiva derrota dels napoleònics el 1815 també propicià la creació de la
Santa Aliança amb l’objectiu de combatre el liberalisme i el laïcisme estès per
Europa després de la Revolució francesa. Una onada reaccionaria s’estengué pel continent. A la Santa Aliança, impulsada per Rússia Àustria
i Prússia prest se li sumaren el Regne Unit i França.
Serà
la Santa Aliança la que intervindrà militarment, mitjançant l’exercit francès
amb els denominats Cent Mill Fills de San Lluís, per tal de restaurà el
poder absolut del monarca espanyol Ferran VII, anul.lant la vigència de Constitució de Cadis
de 1812 implantada per el pronunciament liberal del general Rafael del Riego que
donà pas al conegut com a Trienni Liberal (1820-1823). L’himne de Riego es refereix a aquest militar.
La
Segona República francesa
Al 1830 l’hegemonia de la monarquia conservadora francesa tornà a trontollar. La Revolució de Juliol esclatà a Paris en participació de les classes populars i mitjanes i dels sectors liberals. El resultat fou l’exili de Carles X i l’entronització del Lluis Felip d’Orleans. La coneguda pintura de Eugène Delacroix La llibertat guiant al poble, es refereix als fets parisencs de 1830.
El
nou monarca instaurà la bandera tricolor i establí un sistema electoral per la
elecció parlamentaria que reduïa el nombre de electors en funció de establir un
sistema censal a partir del qual només podien participar els grans contribuents
i sectors de les elits. Una democràcia genuïnament
burgesa.
El
sistema instaurat tingué que enfrontar-se
a un nou repte revolucionari el 1848. Les tensions socials s'aguditzaren en aquets anys. La monarquia respongué amb
mà durà i encarregà a Adolphe Thiers com a cap del govern per a tal missió. El
resultat fou un triomf dels insurrectes i la abdicació de Luis Felipe de Orleans
la qual cosa facilità la proclamació de
la Segona República Francesa.
Entre
altres mesures, el Govern Provisional de la nova república instaurà el sufragi
universal masculí i decidí l’abolició de l’esclavitud a les colònies franceses.
Aquest govern, on participaren republicans
i liberals, inclòs el socialista Lluis Blanc, tenia un caire progressista.
El
Segon Imperi francès
La
situació canvià de signe amb el resultat de les primeres eleccions que donaren
el poder als sectors conservadors i a Luis Napoleó Bonapart el paper de President
de la República.
Després
de quatre anys d’ençà la seva elecció com a President, Lluis Napoleó Bonapart nebot
de Napoleó I, el 1852, proclamà després d’un plebiscit el Segon Imperí francès
i ell el seu emperador. Així culminà el Cop d’Estat ja que finalitzant el seu
mandat com a President de la República per llei no podia esser reelegit.
El
nou Imperi reprimí l’oposició i creà un règim autoritari i
militarista. L’afany expansionista propicià la intervenció militar a la guerra
de Crimea i a les lluites per la unificació italiana enfrontant-se amb Àustria, d’ambdós conflictes en sortí
victoriós. L’Imperi s’establí al sud-est asiàtic i intentà imposar com
Emperador de Mèxic a Maximilià d’Habsburg. El mexicans finalment impediren les
intencions imperials i el 1866 afusellaren a Maximilià. Aquest fracàs de l’Imperi es considerat com
l’inici de la decadència del període aquí comentat.
La guerra franco-prussiana
El
19 de juliol de 1870, França declarà la guerra al Regne de Prússia. La disputa
que serví d’excusa fou la negativa de França a acceptar que príncep alemany
Leopold de Hohenzollern fos anomenat rei d’Espanya.
En
realitat, el rei de Prússia, Guillem I amb el seu canceller Otto von Bismark tenien
davant l’oportunitat d’enfortir el se projecte d’unificació germana amb la
complicitat de l’ Aliança del Nord. Aquesta agrupava un conjunt de principats i
ciutats alemanyes junt amb Baviera,
Saxònia i d’altres petits territoris.
El
resultat de la confrontació fou la total desfeta de França. Entre l’1 i el 3 de
setembre de 1870 l’exèrcit imperial francès obtingué una derrota definitiva en
la batalla de Sedan. Més de cent mil presoners, la captura de Lluis Napoleó qui
s’exilià a la Gran Bretanya i el cercle de prussià de la ciutat de Metz, evidenciaven la magnitud
de la desfeta del Segon Imperi francès.
Un
dies desprès de la derrota, França proclamà la Tercera República i la formació
d’un Govern de Defensa Nacional que,
vaig el liderat-ge Léon Gambeta, decidí continuar les accions bèl·liques contra
Prússia. Les derrotes militars franceses continuaren. El 19 de setembre de 1870
les tropes prussianes iniciaren el setge de París.
El
mes de gener de 1871, al Palau de Versalles, el kàiser Guillem I proclamà el
Segon Imperi Alemany i el Govern francès acceptà la rendició.
El
Govern de Defensa Nacional, immediatament després de haver signat el armistici,
convocà eleccions per a l’Assemblea Nacional, a les províncies en mans del
Govern Provisional. La victòria fou majoritàriament conservadora i monàrquica
mentre que a la ciutat de París hagueren més vots republicans i socialistes.
El
republicà moderat Adolphe Thiers fou elegit president provisional de la Tercera
República amb la intenció d’aconseguir
un armistici amb els prussians i posar ordre a la ciutat de París. El 26 de febrer
s’arribà al primer acord que finalment seria formalitzat el 10 de maig amb el
Tractat de Frankfurt que establia el pas d’Alsàcia i Lorena a mans d’Alemanya i
el pagament d’una quantiosa indemnització.
La desconfiança i el descontent cap el nou govern cresqué entre els sectors populars de París i d’altres ciutat franceses davant un armistici que consideraven humiliant. A París la Guàrdia Nacional s’organitzà un Comitè Central per tal de defensar la Repúb lica
La
Comuna de París
Durant
més de quatre mesos la població parisenca havia patit les conseqüències del setge
prussià que implicaren fam per manca de
queviures, malalties i constants bombardejos. La ciutat completament emmurallada
comptava amb uns dos milions d’habitants, entre ells nombrosos refugiats.
La
Guardia Nacional, formada per tos els ciutadans majors de 18 anys capaços
d’empunyar un arma i amb participació majoritària de obres i artesans, s'encarragà de la defensa de la ciutat.
El 18 de març de 1871 el nou govern ordenà la intervenció del exèrcit per tal de fer-se amb el control de la l’artilleria en mans de dels parisencs. La tropa es dirigí cap els districtes populars amb la intenció de fer-se amb els canons. A Montmatre i Belleville s’encontrà amb una forta oposició encapçalada por un nombrós grup de dones que aconseguiren confraternitzar amb els soldats impedint la marxa de l’artilleria que s’havia sufragat per els habitants de la ciutat per la seva defensa.
Thiers
i el seu govern es retiraren cap el Palau de Versalles a més de 20 km de París,
amb ell partiren bona part dels habitants dels districtes adinerats burgesos i de bona part del funcionariat. També decidí deixar de
pagar els sous a la Guàrdia Nacional i què les deutes econòmiques fossin
reemborsades.
Ells
sectors populars,, quedaren a mercè de
la protecció de la Guàrdia Nacional i del seu Comitè Central. Aquesta força
militar ciutadana que elegia els seus oficials per votació popular, aconseguí
el poder real de la ciutat garantint la creació d’un poder revolucionari democràticament
elegit: La Comuna.
Els
delegats electes per els districtes de la ciutat conformaríem el nou govern de París.
En poques setmanes aparegueren un bon
nombre de periòdics alguns molt populars com Père Duchène o Le Cri du
Peuble de gran tiratge i es multiplicaren el club de debat polític que es solíen reunir a les esglésies. Qüestionaren les estructures jeràrquiques
tradicionals i se acordà la sobirania de la Comuna disposada a federar-se amb
altres municipis.
Entre els dies 22 al 25 de març
es proclamen Comunes a Lió, Marsella, Tolosa, Narbona i altres ciutats emperò només
persistiran un temps les de Narbona y Marsella
Amb un ambient festiu, el 28 de
març es proclamà la Comuna que havia establert la bander roja com a símbol que
avui en dia es manté com estàndard de la alliberació dels treballadors . La
ciutat queda en mans del doble setge de versallesos i prussians.
La Comuna acordà que l’educació fos
obligatòria, gratuïta i laica, la separació de l’església i l’Estat, el drets
d’associació i reunió, prohibí el desnonament dels llogaters afectats per
deutes i la venta dels objectes a càrrec de la Casa de Penyores i agarantir el funcionament dels serveis públics.
Proliferaren els club polítics que sovint es reunien a les esglésies. Es
formaren associacions femenines de gran rellevància com La Unió de Dones que
jugaren un paper destacat en la mobilització de la ciutat i amb la defensa dels
drets de la dona.
Començà una acarnissada lluita
contra els versallesos els quals, de manera gaire bé sistemàtica. afusellaven als
presoners i a tota persona sospitosa de ser partidària de la Comuna.
El govern de Thiers decidí esperar i recaptar tropes lleials procedents de les províncies per tal d'enfortí la seves tropes
per la conquesta de la ciutat. Per la seva banda els prussians facilitaren les seves intencions i alliberaren part de les tropes presoneres per tal de ampliar la força de Versalles.
21 de maig les tropes del govern
de Thiers trobaren la oportunitat de poder traspassar les murades i entraren a
la ciutat que resistí pels carres i avingudes en barricades i forts
enfrontaments. La repressió es desbocà i
els assassinats foren massius en la denominada Setmana Sagnant. Finalment, un centenar de darrers
defensors de la Comuna resistiren en els murs del cementeri de Père-Lachaise on
foren afusellats i enterrats en una fossa comú. Allà es troba els Mur dels
federats encara avui lloc d’encontre per les commemoracions periòdiques en
homenatge als màrtirs de la Comuna.
El resultat fou d’entre vint-i-cinc i trenta mil
morts, més de quaranta mil presoners molts d’ells conduits cap els penals de
Nova Caledònia. Durant cinc anys París restà baix la llei marcial.
Les
anàlisis de la Comuna que realitza Carles Marx des del Consell General de
l’Associació Internacional de Treballadors formaran la seva obra La Guerra
Civil a França. Aquest autor, prou coneixedor da la realitat francesa, ja
havia analitzat al règim bonapartiste en el seu llibre El 18 Brumari de
Lluis Bonapart (1852) i l’època anterior a La lluita de classes a França.
El
periodista socialista H.L Lissagaray donà a conèixer el seu testimoni en la
seva obra Historia de la Comuna de 1871 aconseguint gran difusió.
De
la banda anarquista fou molt popular l’obra de Louise Michel La Comuna.
Història i records, publicada el 1898, traduïda als castellà poc després de
la seva edició, gaudint d’un ampla i persistent ressò.
