Les recents eleccions parlamentàries – i no presidencials- han posat de manifest, un cop més i de manera palesa, un fenomen que ha esdevingut recurrent aquests darrers anys: la bipolarització política.
En la meva opinió, la bipolarització és conseqüència del reagrupament de la dreta en un partit únic: el Partit Popular. A un país on la dreta ha governat la meitat del segle XX sobre la base d’un únic partit –ja es tracti de la Unión Patriótica del general Primo de Rivera o del Movimento Nacional del general Francisco Franco- no li resulta difícil prioritzar la unitat sobre la diversitat política.
Tret de la consistència mostrada pels robustes nacionalismes conservadors del País Basc – PNB – i, especialment, de Catalunya – CiU- juntament amb la notable excepció del món de l’esquerra abertzale, la resta del país ha optat per respondre a l’esquema de partit únic de la dreta – PP- amb el partit únic de l’esquerra – PSOE-. La pràctica desaparició parlamentària d’IU i l’ensorrament d’ERC, per citar els casos més espectaculars, ens mostra de quina manera i fins a quin punt s’ha imposat l’estratègia del front únic, encara que sigui a canvi de reduir, o fins i tot eliminar, la diversitat i el pluralisme polític de l’esquerra al parlament.
El front únic dretà – que inclou des dels sectors nostàlgics del franquisme fins a la dreta liberal- determina, doncs, l’existència de l’altre bloc, encapçalat pel PSOE. Dins els objectius de bona part dels que recolzen ambdues opcions no hi ha tant sols aconseguir un tipus determinat de govern sinó també impedir l’accés al poder de l’altre. La temença cap el partit de Mariano Rajoy, el qual acull, amb un pes important, la dreta més extrema, ha reforçat l’idea de front anti-dretà i l’enfortiment del bipartidisme.
La pràctica desaparició de les opcions més dinàmiques i reivindicatives de l’arc parlamentari, que són les que han impulsat els projectes més progressistes de la darrera legislatura, obre el camí a una molt probable deriva cap a la dretanització dels governants socialistes, condicionats per les forces de la dreta nacionalista. Aquesta, especialment singularitzada per CiU, és molt possible que imposi les seves receptes de cara a la molt temuda crisi econòmica que s’obri pas dia rere dia i, així, els interessos de les classes populars en sortiran greument perjudicats minvant la seva qualitat de vida.
Cal dir que rompre el bipartidisme sense posar en perill la possibilitat d’un govern progressista és possible i desitjable, emperò això requereix audàcia, perseverança i, per damunt de tot, coherència. Malauradament, a Balears, on el govern de les principals institucions és a les mans d’una pluralitat de forces polítiques, s’ha manifestat una de les quotes més elevades de polarització on a les darreres eleccions legislatives el PP i el PSOE sumen prop del 90% del suport electoral.
Ara bé, si fem memòria, en aquestes illes, el 2004, una opció sorgida del món de l’esquerra plural, del nacionalisme progressista, de l’esquerra transformadora i de l’ecologisme, dins un clima tenyit també d’extrema bipolarització, gairebé va rompre el bipartidisme, recollint 40.179 sufragis. Em refereixo a la candidatura de Progressistes, encapçalada per Nanda Ramon, que va prefigurar el Bloc Progressista de les darreres eleccions municipals i autonòmiques a Mallorca.
Desgraciadament, la realitat que es va imposar després de les eleccions legislatives de 2004, fou que les opcions polítiques que donaren vida a aquesta alternativa progressista – PSM, ERC, EU i Els Verds – no van optar per gestionar positivament el relatiu èxit electoral que els va portar a acaronar la possibilitat d’aconseguir el desitjat escó i van realitzar una lectura errònia d’aquell resultat. En comptes de profunditzar cap a l’homogeneïtzació política i apostar pel camí d’una articulació orgànica i electoral d’aquella coalició amb l’objectiu de presentar-se en les millors condicions possibles a les eleccions municipals i autonòmiques que s’apropaven, van perdre un temps preciós, instal·lant-se dins el joc pervers de les disputes internes per, al darrer moment, articular un Bloc polític que va nàixer ferit per mor de les desavinences, escissions i confrontacions que afectaren a gairebé tots els components del projecte progressista.
Un cop més, després de les eleccions municipals i autonòmiques de 2007, les cúpules i els militants actius van gestionar de manera contradictòria els resultats, limitats en nombre de vots emperò suficients com per a participar a la reedició del Pacte de Progrés que els hi va obrir les portes de les principals institucions de les illes: Govern Balear, Consells Insulars i un nombre important d’ajuntaments entre els quals es troba l’Ajuntament de Palma.
Així, després de les eleccions del 27-M de 2007, el PSM, pressionat per l’erràtica política d’ERC, i fent cas als escindits de l’Entesa, va optar per canviar el perfil de la coalició, substituint EU i Els Verds de Mallorca per la Unió Mallorquina de Miquel Nadal. El resultat d’aquest experiment ha permès un nou escenari on la suma dels vots de tots els partits que conformen els pactes de progrés – tret del PSOE, que n’ha estat el principal beneficiari-, ha resultat inferior als sufragis aconseguits el 2004 per la candidatura Progressistes i, de pas, ha facilitat una bipolarització que s’ha assentat en tots els territoris insulars.
Hauria aconseguit una reedició de Progressistes superar els 40.000 vots el 2008? No ho sabrem mai, però potser que, si el dia següent d’haver-los aconseguit, el 2004, s’hagués remat en la bona direcció i no en la direcció contrària a la voluntat unitària de les persones que donaren la seva confiança a Progressistes, potser hi hagués hagut alguna possibilitat de que això succeís. En canvi, tirant-se pedres sobre el propi terrat i convertint cada cita electoral en un laboratori, s’ha tancat la possibilitat d’una incisió en el mapa polític des de la pluralitat. Les coses tenen el seu temps, el seu moment, i, en aquell temps, el moment va ser desaprofitat.
De cara al futur, només resta profunditzar en l’estabilització dels governs, la responsabilitat dels quals descansa en part sobre el Bloc, perquè només des de la cohesió i la lleialtat política es pot arbitrar la coherència capaç de superar els obstacles que fan més difícil la possibilitat de recuperar allò que mai no s’hauria d’haver dilapidat: la credibilitat, que obre el camí a la voluntat política i a la il·lusió. Així, des del rai de “La Medusa”, els nàufrags tal vegada puguem divisar aquella nau que ens transporti cap a un port on es trobi l’esperança i recórrer un nou camí on els colors de l’arc de Sant Martí no s’amaguin darrere del negre i el blanc i on la por, un cop més, no ens impedeixi ésser plenament lliures i plurals, tal com en realitat som.
Pep Vílchez
19/03/2008
