1969
L'any 1969 va ésser important, més diria: trascendent per a la meva experiència jovenil. Al començà l'any tenia 15 anys. L'abril, per Setmana Santa, un grup d'escoltes de l'Agrupament Fra Juniper Serra ubicat als local que la parròquia de Santa Eulalia disposava al carrer Campana de Palma, realitzarem un viatje-excursió a l'illa d'Eivissa. Record amb claretat l'imatge magestuosa de l'illa d'es Vedrà i l'estada al poble dels Cubells on encara a l'hora d'assistir a misa a l'esglesia el homes i les dones es situaven a llocs oposats cadascú a la seva filera de bancs. Algunes imatges resten a dins el meu calaix de la memòria i de manera especial algunes evissenques vestides a l'antiga amb la seva turnella que omplia la llargaria de l'esquena. La turnella llarga no era exclusiu d'Evissa aci, a Mallorca, de nin record haver vist algunes mullers amb similar pentinat, totes elles solien viure a la Part Forana.
 |
| A Eivissa l'abril de 1969, Ote, Vicenç Aguiló, Bibiloni, Jaume Muntaner i jo mateix assegut a l'esquerra de l'imatge |
El mesos d'estiu d'aquell any els vaig passà a Es Castell de Menorca (conegut també com Villacarlos o inclús com Villa L'Harpa, pel seu gust per la música i la cançó). Aquells estiuencs dies menorquins foren inolvidables. La tia Marieta (Marieta d'es Castell), dona d'empenta i administadora de s'imprenta des Castell i els seus dos fills Tiago i Andrés em donaren una acollida força cordial. Especialment els meus cossins em desxondiren amb un seguit d'entreteniments entre el quals hi havia una ruta que començava els vespres al ball de l'Hotel Hamilton, per la qual cosa portaven corbates a les butxaques per complir amb els impresindible protocol que ens permitía entrar a l'hotel i, a continuació, ens anaven a Sa Punta a Cales Fons on el ball el presidia la música en voga aquells any: "El limon del limonero" y, especialmet "Maria Isabel". Sovint anavem a Cala Corb en Es Cau allà on vaig poder gaudir de les excel·lències musicals i cantarines i allà on ja hi tocava la guitarra Es Curro i amenitzaba el vespre en Biel amb l'imprencindible presència dels espontanis que omplien la vespreda d'aromes musicals mediterranis. Algun vespre ens acompanyà algún membre dels Parranderos dels quals la tia Marieta en feia de manager. Dona d'empenta he dit; ja que també havia desenvolupat el càrrec de regidora de l'ajuntament. Després, amb els anys, vaig tornar a visitar quasi cada cop que anava a l'illa aquest lloc situat vora mar a Cala Corb on ja fos estiu o hivern la cançó menorquina i les havaneres feien acte de presència. Especialment celebrades i conegudes eren les obres composades pel mestre Ortega i Monasterio i molt emocionant sentir cantar La balada d'en Lucas o Na Nena cançons que Els Parranderos havien incorporat al seu reportori.
A l'inici d'aquesta nota he escrit que 1969 fou un any important per a la meva persona. Emperò, a més a més, mentre en trobaba gaudint de l'estança menorquina, van succeir dos fets que poc m'interessaren en aquells moments emperò d'indubtable transcendència. El 20 de juliol la missió Apollo 11 arribà a la Lluna que per primer cop era tropitjada pels éssers humans.
Alhora, quan hom tenia la l'atenció dirigida cap el nostre satèl·lit, ací, al planeta Terra, el 23 de juliol d'aquell prolífic any, el dictador, general Francisco Franco, en sessió extraordinària de les Corts franquistes i amb el recolzament de la gran majoria dels "procuradores" anomenava al príncep Juan Carlos com el seu successor. Diuen que don Juan, pare del príncep i legítim hereu a la Corona, comenta: "Al menos, Juanito ha leído bien el discurso". El príncep jurà fidelitat al "Caudillo" i als "Principios Fundamentales del Movimiento".
L'any no havia començat gaire bé per al règim franquista. A Barcelona els estudiants es mobilitzaren i tingué lloc un famós incident quant alguns universitaris intentaren llançar pel balcó de la Universitat al Rector, la qual cosa fou utilitzada per declarar l'Estat d'Excepció. Deien que a l'incident hi participà algun estudiant mallorquí. També esclatà el affaire Matesa, que posà en evidència la corrupció del règim i alhora traduïa l'enfrontament entre falangistes i membres de l'Opus Dei per fer-se amb el del poder polític del règim.
En algun jutjat d'aquell país, aliè a la llibertat i a la democràcia, s'instruïa la causa 31/69 contra alguns membres d'ETA, que desembocaria en el consell de guerra de Burgos, on hi hauria nombroses peticions de pena de mort.
Aquell any vaig conèixer un seguit de persones, amics de bon record, amb molts d'ells, a un moment o l'altre, visquérem les complicitats d'aquells joves que descobrien a poc a poc emperò amb passió i contundència el caire reaccionari i repressiu del règim dictatorial i de la societat que n'era afí.
Un pes totalitari de l'església catòlica. Per a molts de nosaltres la primera ruptura fou amb les creences de caire religiós. Tots havíem estat batiats sense excepció i el que no, era rebutjat de fet, tothom passava per al procés iniciàtic i desprès feia la seva. Emperò, una manifestació pública d'ateisme era impensable, ni tan sols es podia manifestar lliurement la condició de no creient. Clar, si havies estat educat sota un catolicisme casernari i negaves l'existència de deu, flastomaves i eres considerat un degenerat. Així, mes o menys ho establia l'imaginari hegemònic fermament controlat per les institucions religioses sota l'empar del règim sorgit d'una Creuada.
Aquell any vaig conèixer un seguit de persones, amics de bon record, amb molts d'ells, a un moment o l'altre, visquérem les complicitats d'aquells joves que descobrien a poc a poc emperò amb passió i contundència el caire reaccionari i repressiu del règim dictatorial i de la societat que n'era afí.
Un pes totalitari de l'església catòlica. Per a molts de nosaltres la primera ruptura fou amb les creences de caire religiós. Tots havíem estat batiats sense excepció i el que no, era rebutjat de fet, tothom passava per al procés iniciàtic i desprès feia la seva. Emperò, una manifestació pública d'ateisme era impensable, ni tan sols es podia manifestar lliurement la condició de no creient. Clar, si havies estat educat sota un catolicisme casernari i negaves l'existència de deu, flastomaves i eres considerat un degenerat. Així, mes o menys ho establia l'imaginari hegemònic fermament controlat per les institucions religioses sota l'empar del règim sorgit d'una Creuada.
