ICLa cita era a Barcelona. A l’aeroport del Prat es presentà un menorquí de Maó, Miquel Sintes, el qual portava una borsa amb l’eslogan “Contamos Contigo”, senyal de què era l’home que esperava. Ambdós ens dirigirem cap a un altre contacte barceloní a través del qual fórem conduïts a l’interior d’un edifici de caire religiós on la “Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya” celebrava un encontre clandestí. Em trobava a l’any 1973, aleshores tenia 19 anys. En aquell acte de les organitzacions polítiques catalanes d’oposició democràtica vaig tenir l’avinentesa de presenciar, per primer cop, la convicció política d’un home al qual sempre he manifestat un punt sincer d’admiració: Antoni Gutiérrez Díaz. Amb Gregori López Raimundo, formava el tàndem que arrodonia el perfil de l’organització més potent de l’antifranquisme català: el PSUC, el Partit Socialista Unificat de Catalunya, el partit dels comunistes catalans.
La major habilitat d’Antoni Gutiérrez, el “Guti” era el diàleg, l’impuls del treball unitari i una activa lluita per la llibertat, la igualtat i la democràcia. La seva tasca només restà minvada per les reincidents detencions i empresonaments. A Catalunya, en els anys anteriors a la mort del dictador Francisco Franco, sorgí un dels entramats d’oposició democràtica més influent i combatiu de l’Estat espanyol: l’Assemblea de Catalunya. El motiu central de la lluita democràtica es sintetitzà en tres paraules: Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia. L’impuls de la lluita popular accelerà el curs de la història i determinà la transformació democràtica de la societat. A Catalunya també suposà la devolució al poble català de les seves institucions, segrestades per la dictadura, amb la restitució de la Generalitat i un govern provisional presidit per Josep Tarradelles on hi participà, com a Conseller, Antoni Gutierrez. Amb posterioritat, el que fou secretari general del PSUC, desenvolupà la seva activitat, vinculada a un profund europeisme, com europarlamentari, arribant a ésser un dels vicepresidents del Parlament Europeu. Alhora donà suport al trànsit cap a l’ecologisme d’esquerres representat per Iniciativa per Catalunya.
El “Guti” ha mort. El doctor Gutiérrez – metge pediatre des de 1953 – se situà, invariablement, amb les idees polítiques més obertes lligades a la modernització de l’esquerra catalana i d’arreu de l’Estat. Aquesta actitud li suposà un enfrontament amb els sectors pro-soviètics els quals, a la dècada dels 80, aixecaren el cap per oposar-se a l’eurocomunisme defensor d’uns plantejaments d’estratègia de transformació democràtica de la societat.
La Generalitat de Catalunya li ha atorgat, aquests dies previs a la mort, el màxim guardó: la Medalla d’Or. Els demòcrates i progressistes que sabem de i coneguérem a Antoni Gutiérrez, li atorguem, també, el nostre respecte i reconeixement al que fou un decidit impulsor dels drets dels pobles i de les llibertats democràtiques.
Segur que molts dels que creiem que l’honestedat política, el compromís desinteressat i la voluntat transformadora s’han d’obrir pas arraconant la corrupció i la mentida, veiem en l’exemple del “Guti”, un referent que ens assenyala que no tot , en el món de la política, està podrit. Tal volta, ara que es parla de recuperar l’esperit de la Transició, el que sí fóra oportú és reivindicar la figura del polític que creu amb el que fa i és conseqüent fins al final. En aquest ordre de coses s’ha de dir que l’exponent més rellevant es donà dins la lluita antifranquista. Del seu exemple i esperit varen néixer unes opcions altruistes, solidàries i democràtiques que, avui, cal no oblidar. De tot això, el “Guti” ens donà bon testimoni.
Palma, 7 de octubre, 2006
Pep Vílchez
