No deixa de ser una pèrdua de temps el que a l’entrada del segle XXI alguns dels problemes històrics cabdals de la comunitat de pobles que conformen l’estat espanyol no estiguin resolts i encara siguin objecte de litigi. També no deixa de ser fastigós que l’Església catòlica no hagi entès ben bé, a hores d’ara, quin és el seu lloc en una societat moderna i el paper que les institucions polítiques han de jugar en relació amb les creences religioses dels ciutadans les quals s’han de situar, necessàriament, en el marc privat de les persones. En tot cas, hi ha qui voldria que s’oblidés l’origen i les causes de les discòrdies i, per tant, perdre els referents històrics que donen sentit i profunditat a les discrepàncies que bona part dels ciutadans d’ideologia liberal o esquerrana tenim amb els sectors més reaccionaris i dretans del món polític i de la jerarquia eclesiàstica espanyola.
La II República, als anys trenta del segle passat, implicà l’arribada de la llibertat que, de manera simultània, propicià l’afloració a l’escenari polític públic de les principals contradiccions arrossegades des de bona part del segle XIX i agreujades des de 1898, especialment en el període del reialme d’Alfons XIII. Entre d’altres podem esmentar les que hom considera més punyents: el conflicte social motivat per una sobre-explotació dels treballadors del camp i la ciutat que incentivà la confrontació social amb l’aparició d’un sindicalisme combatiu front a una patronal tancada i repressiva. Una Església catòlica omnipotent i omnipresent asseguda sobre el privilegi i el control concretat en un abusiu pes social i cultural especialment palès en l’àmbit educatiu i en la regulació de les costums, hàbits sexuals o altre tipus de creences dels ciutadans. Una casta de militars, anomenats africanistes, que, amb esperit guerrer fruït d’un execrable i cruel colonialisme perpetuat al nord d’Àfrica, no posseïen cap escrúpol a l’hora escalivar a l’esquerra i les seves organitzacions i posar-se al servei dels sector socials més reaccionaris. Una dreta espanyolista amb una visió del l’estat centralista i uniformitzadora que negà la pluralitat nacional dels pobles d’Espanya perseguint les seves llengües, costums i institucions pròpies. D’aquestes quatre grans contradiccions dues han restat amb una presència conflictiva relativitzada: el conflicte social i el paper dels militars en relació a la societat civil. Les altres dues son encara latents amb prou dosi de dramatisme: la composició plurinacional de l’Estat i les relacions de l ’Església catòlica amb les institucions polítiques dels ciutadans.
En el darrer període republicà la dreta reaccionària considerà que la finalització dels conflictes sols tenia solució eliminant tot tipus de divergència mitjançant un cop d’estat militar que, un cop fracassat, obrí el pas a una cruel guerra, després de la qual centenars de milers de persones foren sotmeses a un veritable holocaust amb milers d’assassinats, camps de reclusió, i centenars de mils d’ empresonats i exiliats amb l’objectiu d’eliminar físicament totes aquelles persones amb idees diferents a les dels guanyadors suprimint i perseguint tots aquells partits, sindicats o associacions que no fossin dels seus. El franquisme, el règim dictatorial dels militars rebels, agreujà les contradiccions esmentades i impossibilità el que les generacions anteriors a les nostres arrangessin els problemes, encara avui vius, i empitjorà els seus efectes nocius. La irresolució d’aquests ens situa avui front a una problemàtica fins a un cert punt anacrònica i ens indica fins a quin límit s’ha perdut el temps, aquell que el franquisme ens segrestà i que mancà per fer front a uns problemes que fa temps que haurien de haver estat resolts de manera civilitzada. Una guerra devastadora i un règim dictatorial i venjatiu fonamentat en la repressió i tot plegat més de quaranta anys de retràs en la solució d’unes qüestions que alguns voldrien veure-les plantejades com si estiguéssim al dia després del darrer part de guerra del general Franco.
És senzillament ridícul que, en aquestes altures, alguns dubtin de que Catalunya o el País Basc són una nació o que l’Estat ha de ser necessàriament laic. Així mateix hi ha diverses comunitats territorials amb un especial esperit identitari que cerquen un espai adient que tal volta només trobarà comoditat en un futur estat federal. Segurament, si sabem solucionar cívica i correctament ambdós problemes, hi haurà elements suficients com per afirmar que la transició cap a la normalització democràtica ha clos del tot. Les reformes estatutàries i la nova Llei Orgànica Educativa poden ser trajectes polítics que ens ajudin a apropar-nos a l’objectiu de trobar solucions estables a la normalització de les relacions entre ciutadans i institucions i, perquè no dir-ho, acabar amb la violència i el terrorisme al País Basc sota la premissa d’una solució de concòrdia.
28 de desembre del 2005
Pep Vilchez
